Text introductori de la "Memòria 2020 i més" del Projecte Lliures.
ECAS, Òmnium Cultural i Coop57.

Fer memòria implica, sobretot, saber mirar enrere, rendir comptes al detall i assumir reptes a l’engròs. Enguany ho hem de fer amb un retrovisor esquerdat: des de març de 2020, 22.210 persones han mort a Catalunya com a conseqüència de la Covid-19, en un any que ens ha trasbalsat la vida i ha trastocat present i futur.

Malauradament –tots els indicadors i dinàmiques ho anunciaven– vam entrar desiguals en aquella crisi sanitària i n’hem sortit més desiguals. Totes les dades ho indiquen, en una societat que cavalca encara entre dues crisis gairebé consecutives: veníem marcats pels llargs efectes de la crisi socioeconòmica del 2008 i no ens n’havíem recuperat dels estralls, que va esclatar la crisi sanitària i va despullar totes les desigualtats en la salut, en un context indubtable d’emergència ecològica.  Malgrat tot, diem «2020 i més» perquè aquest exercici de memòria no és el resum improbable d’un any impossible i perquè voldríem anar una mica més enllà, per resseguir el traç d’una línia ininterrompuda en la continuïtat de la solidaritat. La que lliga un hivern de 2015 amb els anys que vivim, la que vincla tot el que vam fer l’any passat amb tot el que encara ens queda per fer, la que vincula l’estricte present amb els temps que vindran. Hivern de 2015 –tan lluny, tan a prop– i estiu de 2021. Al llibre A paradise built in hell (‘Un paradís a l’infern’), Rebecca Solnit repassa, històricament i antropològica, les capacitats col·lectives de reconstruir i reteixir, refer i resistir, de les comunitats socials. L’extraordinària comunitat que sorgeix sempre en els moments difícils. Voldríem que, en un any on hem vist de tot –un món pitjor i funest, la necessitat i la solidaritat–, Lliures hagi contribuït amb el seu granet de sorra –el vostre– a eixamplar la versió més ètica de nosaltres mateixos.

També diem «2020 i més» perquè l’any passat condensa les dades globals d’una altra epidèmia crònica i estructural: la d’unes desigualtats socials insuportables i ingovernables que recorren tots els racons del món. Plovia sobre mullat, com dèiem en la campanya del maig de 2020, i aquest gener, paradoxalment, ha estat el Fòrum de Davos on s’han dit coses molt semblants: «Després de la Covid no podem continuar amb un sistema econòmic impulsat per valors egoistes, maximització de guanys a curt termini, elusió d’impostos i regulació o externalització ambiental: la desigualtat poques vegades ha estat pitjor.» Més clar i taxatiu és  l’investigador Joan Benach: «La desigualtat social és la pitjor de les pandèmies.»

Però afirmem «2020 i més», també i sobretot, perquè ja som xarxa estable, solidària i permanent. És el que imaginàvem i anticipàvem l’any 2015, quan el projecte Lliures no era res més que una idea traçada en un paper en blanc, en el decurs de les primeres reunions que aplegaven l’aliança social entre Òmnium Cultural, les Entitats Catalanes de l’Acció Social i Coop57. És a dir, entre el món de la cultura, de l’acció comunitària transformadora i del cooperativisme. Avui són més de tres mil persones implicades i 350.000 euros destinats íntegrament a projectes socials arrelats al territori, orientats a la peremptòria transformació social i generadors de vincles i xarxes comunitàries, que fan més forta la solidaritat activa i més viva una democràcia fragilitzada. És el que més ens urgeix i el fil ja està posat a l’agulla.

Avui, aquella idea primerenca és, ara i aquí, el mirall, la feina i la xarxa que veureu en aquestes pàgines. Mirall perquè us veureu a vosaltres mateixes, que sou les persones que ho feu fet possible. Feina, perquè aquell projecte embrionari és una realitat múltiple, que ja s’ha traduït en vint fets concrets i quotidians. Feina feta mai fa destorb. Què som a Lliures? Una casa feminista de dones migrants a l’Eixample, un rebost solidari a Osona, un sostre per a dones sense llar a Nou Barris, un ateneu cultural i divers a Salt, una escola comunitària d’adults a Sants, un taller de venedors ambulants d’on han sortit milers de mascaretes al Raval, una cooperativa de missatgers a Barcelona, un restaurant i tot un món a Banyoles, una xarxa d’acompanyament a la nostra gent gran al barri de Porta, una escudella solidària a Girona, una recer comunitari i alimentari a l’Hospitalet, les portes a una vida autònoma a Lleida… La vida, i les persones, al centre. 2020. I molt més encara. 2021, en plena emergència social i econòmica i quan on no hi haurà recuperació sense recuperar les persones. Perquè cada vida compta.

Una mirada endavant

I una mica més, encara. No cal dir que aquest canvi d’escala ens ha obligat també a readaptar, reforçar i redefinir el dia a dia del propi projecte, que també ha tirat endavant gràcies a la implicació generosa de desenes de persones. A hores d’ara, la tercera convocatòria del projecte Lliures, aprovada aquesta mateixa primavera, no fa res més que anunciar la quarta. Perquè vam arribar per quedar-nos-hi. Saber mirar enrere, dèiem. Si la primera convocatòria de Lliures va ser un primer esbós, un laboratori, una prova pilot; la segona convocatòria fou la de l’arrelament, i la tercera és la que ha obert les portes a una fase de consolidació sostenible i sostinguda que volem enllestir aquest 2021. Us demanarem, com sempre, que feu córrer la veu, que ens ajudeu a sumar més complicitats i que seguim sent molts per seguir fent més.

Tot plegat, poc pot ser molt. Sota un context de desdemocratització global on la falta de llibertat s’aguditza i l’augment de la desigualtat no minva, hem construït, a contracorrent i com a contrafort, llavors de més igualtat i més llibertat que continuarem regant. Aquesta és la tasca i l’esperança. En retrospectiva, som al punt de partida que volíem i necessitàvem. I això ja és molt, perquè això només ha fet que recomençar. No ho imaginàvem diferent. I ho volem seguir imaginant igual. No hi ha dubte que el 2021 reclamarà seguir fent tots els esforços per ser menys desiguals i una mica més lliures enmig de tantes males notícies. I en això, esperança mai no vençuda, no defallirem, provant de fer la xarxa molt més ampla i sempre més sòlida i duradora. Perquè on hi ha xarxes, no cau ningú. I perquè com escateix la vella dita, que per nosaltres mai no sigui.

Gràcies un cop més, a totes i tots, per aquestes llavors d’igualtat.

Seguim i seguirem.

Llegeix la "Memòria 2020 i més"