El 2020 ens ha fet parlar de corbes, de frenar-les, revertir-les i capgirar-les. Ens ha fet parlar de vida –i de mort– i de cuidar-nos mútuament. Hi ha altres corbes, però, que no han deixat de pujar i que cap previsió anuncia que baixaran. Persisteix la bretxa social, s’aguditza la injustícia social i s’agreugen totes les desigualtats. I som en un 2021 que ja ens anuncia el creixement de l’índex de contagi de la segregació social, l’enfilada de la taxa de reproducció de l’exclusió i una pujada del risc de rebrot de la pobresa. Paradoxalment, la vacuna existeix des de fa anys.
Només hi ha dotze mesos de distància entre el gener de 2020 i el gener de 2021. Dos geners tan aparentment distints i alhora tan semblants, si més no en l’àmbit de l’exclusió social, la marginació i la pobresa, on sempre plou sobre mullat i sobre un terra desigual que ja estava xop. Dotze mesos transcorreguts i una diagnosi crítica: la radiografia empitjora i l’exclusió social no s’ha confinat. Continua propagant-se. A la pandèmia global provocada per la COVID-19, s’hi ha de sumar l’epidèmia crònica de les desigualtats socials, i la nefasta combinació ja ha derivat en sindèmia: la suma simultània de dues epidèmies distintes. Perquè malgrat que s’hagi dit reiteradament que els virus no entenien ni de territoris ni de desigualtats socials, les desigualtats socials sí que n’entenen, i molt, de virus, salut i malaltia. Massa i cada dia. Més encara quan hi ha falses normalitats que ja eren excepcions certes en la vigília de la COVID-19: a la societat catalana, una de cada cinc persones –1.770.100 vides– ja estava en risc de pobresa a finals del 2019.
Podeu llegir l’article sencer i tot el suplement del Projecte Lliures, ‘Perquè cada vida compta’, en aquest enllaç.