La Canadenca pel mirall retrovisor
En van dir «la vaga de totes les vagues».Va aturar Barcelona, va fer caure un govern i va conquerir la jornada de vuit hores. Però la lluita centenària de La Canadenca també ens recorda que res no és per sempre —i les conquestes socials tampoc— si no es defensa dia rere dia.
«Molt temps després, Josep Verdura, el fill d’aquell obrer maleït, m’ho va contar: ell era un nen desesperat que volia salvar el pare de la condemna eterna i el molt ateu, el molt caparrut, no escoltava raons.
—Però papa —li va dir en Josep, plorant—, si Déu no existeix, ¿qui va fer el món?
– Ximple —va dir l’obrer, capcot, gairebé en secret—. Ximple. El món el vam fer nosaltres, els paletes.»
Eduardo Galeano, L’origen del món
«La gent no s’adona del poder que té: / amb una vaga general d’una setmana…», aclaria Brossa el 1969. Potser per això —per esborrar-ne rastres, restes i rostres— el centenari de la vaga de La Canadenca ha passat tan desapercebut i gairebé de puntetes aquest darrer febrer. Molt discretament ha passat l’aniversari de «la vaga de totes les vagues» del moviment obrer català. De tot plegat, se’n podrien dir massa coses, extreure’n sutges i sotjar-nos a nosaltres mateixos a propòsit de què carai fem amb el que som i no som encara. I amb el que hem sigut. Si filéssim curt, i no prim, resumiríem —i seria cert— que rere quaranta-quatre dies de vaga ininterrompuda es va conquerir la jornada de vuit hores, la pujada de salaris i la garantia del dret de sindicació —i es va fer caure el govern del comte de Romanones, que aviat és dit—. Però res no és tan fàcil com sembla ni com s’explica ni com es revisita. Mai.
Ho vaig aprendre, per sort, a les classes d’història de l’escola pública democràtica recuperada a la dictadura i, una mica abans, a cau d’orella, a la falda dels avis. Sobretot perquè la Història —en majúscula, una i gran, la dels vencedors; en minúscula moltes, silenciades i amagades— no és tan lineal, autòmata i automàtica com Hegel fantasiejava, en el seu deler redemptor de fe cega en un Progrés que preveia ininterromput i que avui progressa, pel pèndol de la història, en sentit contrari i pel costat salvatge del desori. Primera bufa del principi de realitat de l’òpera bufa postmoderna: que tot sempre pot anar a pitjor. I que no: que no hi ha mai conte de fades en les empentes i rodolons dels segles, com no hi ha mai final del conte ni victòria final ni arcàdia feliç. No hi ha clarianes en el bosc de la història, que sempre ens enxampa. Fins i tot Jonàs, que va acabar al ventre d’un balena provant de fugir-ne, va ser retornat a un món del qual no podia escapolir-se. Fins i tot a Mart hi haurà lluita de classes.
Rèplica dràstica, qui més el va desmentir —a Hegel— va ser la vida, a contratemps com tantes altres, de Walter Benjamin. L’estricta dialèctica de la filosofia de la història de la maleta de Portbou: la història des del punt de vista de qui la resisteix, no de qui la fa; no les ordres de qui l’ordena, sinó les lluites de qui la pateix. És a dir, les runes que deixa cada progrés històric i l’imperatiu ètic de la memòria dels qui la Història va atropellar i atropella encara. Confessió prèvia despullada i anticipada: des d’aquest calidoscopi, des d’aquesta altra mirada, apropar-se lliurement al laberint d’aquella vaga serveix per fer-se totes les preguntes de nou. I quedar-se com sempre amb molt poques respostes —i més dubtes que certeses—. Memòria d’un futur anterior, plouen les seqüeles, les causes i els efectes —ressonen a l’ahir, impacten en l’avui, prefiguren demàs—. Mirar-la així —l’altra història d’altres veus— és, és clar, una opció preventiva i subjectiva —ètica, ideològica i política.
Primera falca. Assumir d’antuvi que res, especialment les poques coses bones, no és per sempre si no es protegeix, es defensa i se salvaguarda cada dia i gairebé cada nit inacabada. Però no anticipem conclusions, malgrat que el pollastre que té Amazon amb la negació dels drets sindicals és simptomàtic, malgrat que els salaris actuals fa anys que no paren de davallar —en el cas català, una pèrdua de poder adquisitiu del 14% entre 2007 i 2013— i malgrat que en massa sectors de l’ara mateix de casa nostra aquella prototípica jornada laboral oweniana de vuit hores —el tres de vuit somiat: descans, treball, vida— ja és miratge.
Fetes les qüestions prèvies, en temps de judici d’excepció del 2019 a la mateixa sala on es van jutjar els fets d’octubre del 1934, ¿què carai passa abans que passin les coses? Abans del després de La Canadenca, havia passat de tot en l’olla a pressió dels desajustos de la segona revolució industrial —electrificació, monopolis i entrada de capital estranger— a Catalunya. Preludis en extrema síntesi: crisi, protestes i lluites. Una crisi postbèl·lica d’inflació disparada rere la primera Gran Guerra del segle XX —on la neutralitat no els havia anat pas malament, als calerons catalans—, un cicle llarg de protestes contra la carestia de la vida —de la vaga general revolucionària del 1917 convocada per la UGT i la CNT a la revolta de la fam de les dones a Barcelona el 1918— i un congrés obrer a Sants. Congrés que redefiniria el camp de batalla de les lluites laborals —passant del gremialisme decimonònic d’oficis al sindicat de ram i cap al sindicat únic, factor clau per entendre l’èxit de la vaga i la consolidació roja i negra de la CNT nascuda el 1910—. Poca broma: 705.000 afiliats el 1919, 250.000 a Barcelona. Sense oblidar que la Revolució Russa ja era un fet i aquell mateix gener era esclafada la revolta espartaquista a Alemanya.
Miralls dels temps per l’espiell d’una porta mal tancada, pel forat de les tres xemeneies, s’escola la crònica i es furetegen encara totes les contradiccions. A la BarcelonaTraction, Light&Power, popularment coneguda com LaCanadenca per l’origen del capital empresarial, ja s’havia produït una vaga el desembre del 1918. 1.500 obrers en condicions draconianes, que es deixaven la pell a la construcció de l’embassament de Camarasa, s’aturaven a la Noguera. Això era al desembre. Però al gener, la vaga va tornar, coses que passen, per on menys s’esperava i gairebé arrencant per un fet menor: a les oficines de facturació de Barcelona. Era el 5 de febrer i vuit obrers —que no eren de la CNT— plantegen al gerent Fraser Lawson la creació d’un sindicat: la resposta és que no, però els diu que els ofereix fer-los fixos però rebaixant-los el sou. Els vuit s’hi neguen i són acomiadats.Tot el departament es declara en vaga solidària, braços caiguts i tinters tombats. De vuit a cent quaranta en vaga. També seran acomiadats i foragitats per la policia del seu lloc de treball. Però aleshores i de seguida, solidaritat expansiva en cadena, qui secunda la vaga ja és tota la plantilla de La Canadenca, que gestionava el 90% del subministrament elèctric a la ciutat.
Interessant detall no menor d’aquell febrer: des de mitjans de gener, la plana major catalana de la CNT —trenta cossos i, entre ells, el de Salvador Seguí— ha estat empresonada. És a dir, la vaga arrenca amb els líders obrers del moment engarajolats. Tot explota pel cap o per la pota, cantava OvidiMontllor. Tot és possible, poetitzava Martí i Pol. L’imprevist passa, diria Žižek. I la vaga no s’atura, es multiplica. Perquè el 21 de febrer a les quatre de la tarda qui es declara en vaga solidària ja són tots els treballadors de totes les companyies elèctriques. Els tramvies no funcionen. Barcelona queda a les fosques. Els militars entren en escena. El 27 de febrer l’aturada creix i se sumen a la vaga tot el sector de l’aigua i tot el del gas. Salten els ploms. A principis de març s’hi afegeix el sector del ferrocarril. Barcelona, de nou, qüestió d’estat.
El múscul de l’autonomia obrera, xarxa i autodefensa, treu cap i treu puny: caixes solidàries de resistència —50.000 pessetes en una setmana—, olles populars i censura roja. Els linotipistes es neguen a publicar als diaris qualsevol informació denigrant de la vaga i bloquegen la impressió del ban bèl·lic que militaritza la força de treball. Milans del Bosch —¿sempre han de sortir els mateixos en qualsevol detall de la història?— decreta l’estat de guerra i la mobilització forçosa per provar de fer arrencar les màquines sota el risc de detenció i empresonament. Montjuïc s’omple de 3.000 obrers presos que, desobeint, s’hi neguen. La ciutat continua a les palpentes. L’exèrcit pren la fàbrica i no se’n surt. Tot restarà aturat entre el 5 de febrer i el 19 de març. El comitè de vaga, clandestí, es reuneix com pot, fins i tot dins d’un camió de mudances que fa tombs per Barcelona.
Romanones prova un gir i canvia el governador civil. Portes giratòries com a patró de conducta i constant històrica, simbiosi entre estat i capital, Carles Emili Montañès —ànima cofundadora de la Barcelona Traction— és designat governador civil de Barcelona. És a dir, La Canadenca, a dit, pren el poder polític.
Però no tot és tan fàcil. Tensions per dalt, tensions per baix. A les poltrones patronals arrenca un agre debat entre línia dura i línia pacte, dialèctica del poli bo i el poli dolent. Entre acusacions creuades de feblesa i cessió, d’una banda, i de tirar benzina al foc, de l’altra: tot molt modern, quan el present va carregadíssim del passat. Poden riure, si volen, de com de lent és tot plegat, però al capdavant de Foment Nacional delTreball —que des del 1897 demana un concert econòmic per a Catalunya— hi ha Jaume Cussó i Maurell, partidari de l’enfrontament obert amb la CNT. El seguirà Domènec Sert, que havia estat diputat de la Lliga Regionalista al Congrés dels Diputats. Qualsevol coincidència amb la realitat no és pura coincidència, creguin-me. Hi ha coses que canvien poc. Molt poc. I sí, parlo d’escopinyes. Conserves Dani, posem per cas.
Les tensions també arriben a treure el cap per baix: el 19 de març la CNT omple la plaça de les Arenes amb 25.000 obrers al míting en què parla Salvador Seguí, que ha sortit de la presó al matí, per ratificar l’acord per les vuit hores.També hi ha qui exigeix més —déjà-vu: la recent assemblea-bronca dels taxistes de fa no res a plaça Catalunya, on el comitè de vaga anuncia que plega davant les crítiques rebudes—. «¿Voleu els presos? Doncs aneu-hi [a treure’ls]», arribarà a dir Seguí als més excitats. L’acord s’obre via, condicionat a la llibertat immediata dels milers de represaliats. Però poc temps. Perquè l’Estat —no diguin que no els sorprèn— no el compleix. I els presos no surten. I sant tornem-hi a la vaga i al carrer, que aquest cop passarà de ciutat a país i serà general a Catalunya. I durarà trenta dies i acabarà fent caure el govern Romanones. I l’exèrcit ocuparà la ciutat. I tornaran els milers d’empresonats —només d’un banda, per descomptat.
En aquella segona vaga suraran nous actors, encara que vells del tot. La temptació antihistòrica de comparar escamots se’m reprimeix al teclat, però caldrà recordar que la burgesia catalana, deus ex machina, intentarà resoldre-ho via sometent. Sense eufemismes, via violència de persecució. 8.000 homes armats prendran els carrers de Barcelona per provar de restablir l’ordre, s’obsediran amb els ciclistes sospitosos d’anarquisme i trencaran tot carnet de la CNT que trobin.
[Entre claudàtors, salt històric i tombarella temporal en el buit de l’horror; Videla, 1976: «terrorista no es solo quien pone bombas sino quien opera con ideas contrarias a nuestra civilización occidental y cristiana»; amén; perquè després de dir-ho, no va quedar ni l’apuntador per explicar com va ser esmicolat el moviment obrer argentí.]
Doble lliçó apresa. El que costa aconseguir qualsevol dret. I els preus que es paguen —abans, durant i després— de conquerir-los. Caldria no oblidar-ho mai: que sí, que darrere de cada dret concret, de cada llibertat conquerida, de cada garantia jurídica assolida, hi ha una història de sang, suors i llàgrimes. L’altra història de La Canadenca ens ho recorda a cada cantonada desmemoriada. Rere la conquesta de la jornada laboral de vuit hores, que encara trigaria a implementar-se, no van venir temps de pans i roses. Obro fil, que diríem en temps deTwitter: va aterrar l’estat de setge, la llei de fugues, el sinistre comissari Severiano Martínez Anido, la clausura dels sindicats, la creació del Sindicat Lliure i el pistolerisme del terrorisme patronal —168 sindicalistes assassinats, 82 obrers i 3 advocats d’un total de 424 morts entre 1919 i 1923—, i un locaut empresarial de cavall a finals del 1919. Vindrien moltes més vagues i murs humans fets dignitat. I finalment —rere sis mesos d’aturada a l’oblidada vaga de la construcció del metro de Barcelona, entre gener i juliol del 23— cauria a sac la doctrina del xoc: la dictadura de Primo de Rivera. Entre les primeres mesures, il·legalitzar la CNT per «terrorista i antiespanyola». I més encara: Seguí i Layret, entre tants altres, són assassinats. Hi ha consignes de poder que el temps madura però mai canvia. L’etern retorn a l’enemic interior. La resta cíclica se la saben —quan creus que ja s’acaba torna a començar—. Dictadura, dictablanda, república, guerra i dictadura. Tot un cicle planificat per a la derrota obrera. ¿Se’n van sortir? —que cadascú s’ho pensi abans de respondre des d’aquest 2019.
(Entre parèntesis, deep state, la tesi de Soledad Bengoechea a El locaut de Barcelona: el que pretenia la patronal —sector a por ellos— era forçar un estat d’excepció que obrís la porta a una llarga dictadura militar. Ai.)
Cireretes finals. Món d’ahir —món d’avui—, el final empresarial de La Canadenca també remet —martingales i tupinades— a altres constants històriques de la cultura de la cobdícia i el saqueig. Corrupció sistèmica, a Cambó ja l’havien trincat en el femer elèctric argentí i La Canadenca, botí de guerra, acabaria en mans de Juan March, magnat empresarial franquista, en un judici farsa que va durar dues hores i cinc preguntes a tres testimonis a Reus el 1948. Que va acabar sent FECSA, que va acabar sent ENDESA, que té la seu allà mateix, a tocar de les tres xemeneies del Paral·lel. Val.
Corals romputs, mirar enrere per poder tar endavant, concorren massa evocacions. La història no es repeteix, però rima, diria Twain. El barbut marxià ho explicava diferent: «primer com a tragèdia, després com a farsa». ¿No n’aprenem? Remeno llibres: Obrers a Catalunya, de Huertas Clavería; L’anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez; Escola de rebel·lia, de Salvador Seguí; El cinturón rojinegro, de José Luis Oyón i Juan José Gallardo. Cent anys després, la realitat vigent —i tot quadra— explica que no hi ha hagut cap Congrés de Sants el 2018. Potser per això el sindicalisme no pot refer models ni reteixir defenses ni bastir nous estris encara: les kellys que netegen els hotels de la Marca Barcelona cobren 2,3 euros per habitació; les jornades a les falses cooperatives d’Osona arriben a catorze hores i a l’escorxador no només hi fan cap animals, també mà d’obra migrant maltractada; tot plegat mentre la precarietat sobre rodes inunda la ciutat que ja no és dels prodigis i ens ho porta tot a casa a preu de saldo —«Si hubiera que contratar a repartidores, no existiríamos», ha dit amb pornogràfica sinceritat Uber Eats—. No, no hi ha hagut Congrés de Sants el 2018.
Si les lluites contra el poder són sempre les lluites de les memòries contra els oblits, amb Barcelona passa el mateix que amb Chicago, on Eduardo Galeano, esmaperdut pels carrers, no hi va trobar ni un sol rastre del primer de maig del 1886. Perquè el primer de maig va néixer d’allà, dels màrtirs de Haymarket que reivindicaven, a la canadenca, la jornada de vuit hores. A Barcelona —sintetitzem-ho així— Cambó té una estàtua preferent al mig de la Via Laietana, Pearson té una avinguda al barri de classe que li correspon i la vaga de La Canadenca és una placa de carrer que cal buscar entre les tres xemeneies, a tocar d’ENDESA —continuïtats electritzants—, on l’Aliança contra la Pobresa Energètica es concentra tan sovint. El preu de la llum, en temps de crisi, s’ha enfilat un 87% des del 2007 i el trencaclosques de la potència de les tarifes obliga a consultar la borsa per entendre les oscil·lacions especulatives per on ens la tornen a colar. En la madeixa de la memòria, alguna coseta: l’Ajuntament de Barcelona ha anul·lat aquest gener el reconeixement municipal a la icona del terror que va ser Martínez Anido, criminal del poder i perseguidor i torturador de la CNT.
I com que la història no s’acaba mai —la mateixa bullanga, sempre, al país de les vagues—, dubto encara sobre com acabar. «Mentre els historiadors no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant el caçador», diu un proverbi africà. Però remenant altres centenaris, he trobat un escrit eloqüent de Chesterton de fa un segle: «No s’ha d’augmentar ni un sol penic del salari de ningú; no s’ha d’escurçar ni una hora el dia laborable de ningú; això podria retardar el dolç i ràpid procés pel qual i molt aviat tota la Terra pertanyerà als seus sis habitants amb menys escrúpols.» Profecia autocomplerta, amb rivet tragidramàtic: el desembre passat, a Davos, es coneixia que vuit magnats tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Chesterton reloaded.
La qual cosa fa pensar en l’ambivalència ambigua de la condició humana. En extrema síntesi, capaç del terrible i del sublim: inventa un holocaust com inventa la penicil·lina. La cançó de l’enfadós. En extrem resum, atès que en tota comunitat humana hi haurà sempre dos tipus de llestos, com diria Jorge Riechmann: els que volen manar en tot —que anomenarem tirans vocacionals— i els que s’ho volen quedar tot —que qualificarem provisionalment de lladres estructurals—. Sovint són els mateixos, no es pensin. I si no són els mateixos, van alhora i coordinats. Contra uns i altres —contra bords i lladres— només hi ha dos estris fràgils per revertir l’hybris del poder del poder i del poder del diner: la democràcia política i l’ètica de la decència. Per això totes dues cotitzen tan poc en un món fet mercat: meitat negoci, meitat caserna.
El món d’ahir ja és aquí. En aquest ara líquid, malgirbat entre sorolls, gadgets i apps. Mirem tant les pantalles —mutació humana inquietant: de la condició lletrada a la condició pantàllica— que això no ens deixa veure que les tres xemeneies del Paral·lel continuen fumejant. Tres són tres: austeritat, seguretat, desigualtat. Què hi crema, a sota, al forn del poder i el diner, és el que sempre ha quedat calcinat —drets i dignitats i llibertats—. Poques novetats i cap sorpresa. La pregunta que tragina sola és si sabrem apagar l’incendi bestial que ens ha programat un «capitalisme zombie». No són paraules meves. Són mots recents de l’Antón Costas, del Cercle d’Economia. «Capitalisme suïcida», ha dit el liberal Miquel Puig. «Fonamentalisme de mercat», denuncia el governador del Banc d’Anglaterra. Aquest gener la indústria tèxtil global ha acomiadat a Bangladesh 4.899 treballadors per haver reclamat millores salarials i sindicals, i els mòbils que vindran pel Mobile World Congress provenen de les factories xineses de Shenzhen: jornades de dotze hores i taxa desbocada de suïcidis. I coltan tacat de sang i violència sexual i treball infantil a les mines del Congo.
Incendis, doncs. I urgeixen extintors. Malgrat que els bombers, ressons propers d’octubre de quan Barcelona torna a ser problema d’estat, seran sempre nostres. Centenari discret, no fos cas que n’aprenguéssim res, que copséssim la termodinàmica del present i que ens donés per albirar un altre futur distint amb menys foc, amb menys fum i amb menys cendres. En temps on necessàriament cal deixar el pessimisme per a temps millors, val més mirar pel retrovisor de la vaga de La Canadenca. Continua sent escola i antídot, recer i barricada, memòria i futur. O tant de bo. Que caldran llumins enmig de tanta foscor.
David Fernandez / Publicat a ‘El Món D’Ahir’, número 10, març de 2019 amb il·lustracions de Pere Llobera.